Música: Raons que rimen

Raons que rimen
(John Denver, canta Joan Manuel Serrat)

No em parleu d’una tristesa,
la vinguda de l’hivern,
creieu que és el final
quan res no pot esboirar
ni els somnis que heu somniat,
ni una esperança oblidada,
i em dieu que voleu restar amb mi
que voleu ser els meus amics
i us pregunteu: on anem,
on hi ha un vers, una raó?

I no podeu acceptar
que és temps de recomençar,
de ser tan clars com els infants,
d’estimar-nos, perquè no som uns estranys.

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d’una tarda vora el mar,
son promeses d’un futur
que esdevindran realitat.

Quan s’enfonsen les ciutats
i hem desertat de ser lliures,
el sol es pon aviat
i sents fred i et sents cansat.
Està escrit en els deserts
i en el cor de tots els homes,
en les mans i els pensaments
dels qui es fan com els infants.
Només els qui es fan com ells
retrobaran la llibertat.